L’educació com a autèntic ascensor social: Què pot aprendre Catalunya de l’èxit anglès?

L’educació: sistema fonamental per l’equitat i ascensió social

L’educació és el pilar fonamental de qualsevol societat que es vulgui anomenar socialista, socialdemòcrata o progressista. És el principal mecanisme per atenuar els efectes de la «loteria del naixement» i garantir la igualtat d’oportunitats, permetent que els infants progressin més enllà del seu origen social. No obstant això, a Catalunya l’ascensor social està avariat: els resultats recents de les proves de competències bàsiques a primària mostren els pitjors registres històrics en matemàtiques i ciències, i la caiguda a l’informe PISA ha colpejat amb molta més duresa l’alumnat amb menys recursos, augmentant la bretxa d’aprenentatge segons la classe social.

Durant massa temps, hem confós el progressisme educatiu amb la innovació metodològica abstracta sense avaluació, oblidant que sense una base sòlida en comprensió lectora i matemàtiques, l’equitat és absolutament impossible. Per trobar solucions, podem mirar cap a models que han assolit l’èxit. L’experiència del Regne Unit, especialment impulsada sota els governs laboristes (socialdemòcrates) de Tony Blair amb el seu cèlebre mandat d'»Educació, educació, educació», demostra que el millor camí cap a la igualtat social és assegurar que el màxim nombre d’escolars adquireixi la millor educació acadèmica possible, centrant-se en els resultats i no només en les intencions igualitàries. Iniciatives com el London Challenge van aconseguir que les escoles dels barris més deprimits de Londres superessin la mitjana nacional gràcies a un fort lideratge, a l’ús intel·ligent de dades i al desenvolupament professional dels docents.

Quines mesures concretes hauria d’impulsar Catalunya des d’una òptica d’esquerres i progressista per revertir l’actual situació?

1. Finançament equitatiu i focalitzat a la complexitat És ineludible acostar-nos al 6% del PIB en inversió educativa per revertir l’infrafinançament crònic que pateix el nostre sistema. Però gastar més no és suficient; cal gastar millor. Hem de passar d’un model de finançament lineal a un finançament per fórmula, on els centres rebin els recursos directes i necessaris per atendre la seva població. El model anglès del Pupil Premium és un gran exemple d’esquerres: atorgar fons extraordinaris directament vinculats als alumnes socioeconòmicament desfavorits. A més, la igualtat es juga fora de l’horari lectiu: cal garantir la gratuïtat del menjador escolar i democratitzar l’accés a les activitats extraescolars (esportives i culturals), ja que actualment la participació de les rendes més baixes és fins a 30 punts inferior a la de les famílies benestants.

2. Avaluació i rendició de comptes per garantir l’equitat L’avaluació no és un mecanisme de control conservador; és la garantia socialdemòcrata que el sistema no està fallant a les classes populars. Al Regne Unit, el sistema d’accountability (responsabilitat administrativa) i les inspeccions estatals com les de l’OFSTED garanteixen que la inversió pública doni els fruits esperats en l’aprenentatge. A Catalunya tenim una cultura on s’innova molt però s’avalua poc, i on l’avaluació gairebé mai té conseqüències estructurals. L’avaluació ha de servir per intervenir, dotar de recursos i acompanyar urgentment aquells centres que no estan funcionant, en lloc de deixar-los abandonats a la seva sort.

3. Polítiques basades en l’evidència científica Anglaterra ha basat les seves grans reformes en evidències clares, com la implementació sistemàtica de mètodes fonètics per a la lectura, aconseguint millores notables i situant-se per sobre de la mitjana de l’OCDE. A Catalunya, sovint convivim amb una gran dispersió metodològica que no posa a prova el seu impacte real. Cal centrar els esforços en els aprenentatges bàsics i utilitzar pràctiques que la ciència demostra que funcionen, com la retroalimentació (feedback) efectiva, l’ensenyament de l’autoregulació i la metacognició, la tutoria entre iguals i el suport intensiu en petits grups.

4. Lluita frontal contra la segregació escolar Un sistema progressista no pot permetre que els centres d’alta complexitat concentrin tots els reptes socials mentre d’altres en queden al marge. Actualment, a Catalunya encara patim un inacceptable índex de segregació del 39% a primària per raons socioeconòmiques. És un imperatiu aprofitar la propera renovació dels concerts educatius per exigir compromisos estrictes d’equitat, transparència i corresponsabilitat a tota l’escola concertada. Les polítiques d’admissió han de ser molt més justes per equilibrar la diversitat de l’alumnat.

5. Prestigi, estabilitat i condicions per al professorat Res de tot això serà possible sense cuidar els nostres mestres i professors. Les dades mostren un augment preocupant de l’estrès i l’esgotament del professorat català, sovint ofegat per la burocràcia i per l’alta inestabilitat de les plantilles. El repte és oferir millors condicions laborals, reduir les ràtios en els entorns més complexos i crear incentius professionals i econòmics reals per atraure els millors docents cap a les escoles més desafavorides, combatent alhora la inestabilitat dels claustres.

La millora educativa no passa per retòriques buides ni per perpetuar el statu quo. Com ens ensenya l’experiència britànica, educar millor no és una utopia: és una decisió política basada en l’evidència. Només prioritzant els coneixements bàsics, l’exigència amb acompanyament i la dotació equitativa de recursos, aconseguirem que l’escola pública a Catalunya torni a ser el veritable ascensor social que les classes treballadores necessiten.

Què reivindiquen els diferents sindicats amb les seves mobilitzacions?

Els diferents sindicats del sistema educatiu a Catalunya (com USTEC·STEs, Professors de Secundària, CCOO, UGT, CGT i la Intersindical) han impulsat diverses mobilitzacions i vagues durant els primers mesos del 2026 per reclamar millores estructurals, laborals i retributives en l’educació pública. Les seves principals demanes es divideixen en els àmbits següents:

1. Millores salarials i recuperació del poder adquisitiu:

• Recuperació del 20-25% del poder adquisitiu perdut en els darrers 15 anys, exigint una actualització dels sous vinculada a l’IPC i un increment del complement específic, que no es revisa des de l’any 2001.
• Reversió de les retallades pendents, reclamant el retorn del deute acumulat pels estadis de promoció docent, el salari base i les pagues extraordinàries.
• Garantir el cobrament íntegre de tota la feina realitzada, com ara l’assumpció de càrrecs, les tutories, les sortides i les col·lonies.
• Equiparació salarial de tot el professorat de Formació Professional (FP) perquè passin a cobrar el mateix que el cos d’ensenyament secundari (grup A1), incloent-hi expressament el professorat de sectors singulars i el personal laboral.
• Rebuig per part dels sindicats majoritaris a ofertes del Govern que consideren insuficients (com l’augment gradual d’un 30% del complement autonòmic fins al 2029), exigint que l’increment sigui del 100% d’aquest concepte i que s’apliqui principalment aquest mateix any.

2. Condicions laborals i reducció de la burocràcia:

• Reducció dràstica de la sobrecàrrega burocràtica i eliminació de tasques administratives innecessàries (aplicatius, memòries, informes, protocols) que prenen temps de la dedicació docent real a l’aula.
• Canvis en el sistema d’adjudicacions de places, denunciant el model de places perfilades o «tria a dit» per part de les direccions, i exigint un sistema just que respecti l’antiguitat i la posició a la borsa del personal interí.
• Endarrerir l’inici de les classes fins després de l’11 de setembre per garantir que els claustres tinguin temps suficient per planificar i preparar el curs adequadament.

3. Recursos per a una escola inclusiva i de qualitat:

• Baixada real i efectiva de les ràtios d’alumnes per aula per poder fer front a la creixent complexitat dels grups i atendre adequadament la diversitat.
• Dotació de recursos reals per a l’escola inclusiva, la qual cosa implica ampliar les plantilles i incorporar més professionals d’atenció i suport educatiu.
• Dignificació i reclassificació del Personal d’Atenció Educativa (PAE) a les categories superiors que els corresponen per titulació, un fet que suposaria un augment salarial i el just reconeixement de la seva tasca.
• Millora urgent de les infraestructures educatives per posar fi a les seves mancances.

4. Democràcia als centres i defensa del català:

• Retorn de la democràcia als centres educatius, revertint l’actual model de gestió vertical instaurat pel decret de plantilles i retornant la capacitat de decisió pedagògica i organitzativa als claustres.
• Poder establir currículums que siguin negociats i consensuats amb el mateix personal educatiu.
• Defensa ferma de l’escola en català i del model d’immersió lingüística, oposant-se frontalment a les decisions judicials que busquen imposar el 25% de les classes en castellà a les aules.

Quina diferència hi ha en la diferent posició dels sindicats UGT y CCOO respecte als sindicats que convoquen les vagues a l’actualitat?

La principal diferència rau en el fet que UGT i CCOO han signat un acord amb el Govern (Departament d’Educació) per revertir les retallades, mentre que els sindicats que convoquen les vagues actuals (USTEC, Professors de Secundària, CGT i la Intersindical) l’han rebutjat frontalment.

Aquesta divisió es tradueix en dues postures molt contrastades:

• La posició d’UGT i CCOO: Aquests sindicats defensen l’acord signat el passat 25 de gener com una victòria assolida mitjançant «la reivindicació, el diàleg i la negociació real i constructiva». Destaquen que el pacte permet, entre altres coses, el retorn dels estadis de promoció docent als 6 anys, la recuperació de la reducció de 2 hores lectives per als majors de 55 anys i l’equiparació salarial del professorat d’FP. Des d’UGT es critica durament l’actitud dels sindicats en vaga, acusant-los de mantenir «discursos demagògics» i «electoralistes», de practicar una crítica sistemàtica sense oferir alternatives, i de fer campanya en contra d’uns pressupostos que eren necessaris per aplicar les millores acordades.
• La posició dels sindicats en vaga (USTEC, Professors de Secundària, CGT i la Intersindical): Consideren que l’acord és totalment «insuficient» i no dona resposta a les vertaderes necessitats del professorat. Argumenten que l’increment salarial pactat (un 30% del complement autonòmic esglaonat en quatre anys) no serveix per fer front a la pèrdua de més d’un 20% del poder adquisitiu acumulat; per això, ells exigeixen que l’increment d’aquest complement sigui del 100%. A més, denuncien que les mesures proposades per a l’escola inclusiva i la reducció de ràtios són poc concretes i massa graduals. Avalats per una consulta en què més de 40.000 docents van votar ‘no’ a l’acord, mantenen les mobilitzacions i les vagues amb l’objectiu de forçar el Departament a reobrir les negociacions i oferir millores reals

Què crec que ha de fer ara?: pressupostar, concretar i calendaritzar.

El Departament sí que ha posat diners sobre la taula (i no pocs). Tot i l’oposició dels sindicats convocants de la vaga (sota el meu parer amb voluntat poc negociadora «todo o nada» , amb l’excepció d’UGT i CCOO), el govern ha d’executar l’acord al que va arribar amb UGT i CCOO el passat mes de gener. Això vol dir calendaritzar les mesures pactades i concretar aquells acords que els sindicats que convoquen les mobilitzacions són eteris i poc executius.

Óbviament, la part política ha d’obtenir els recursos per aplicar les mesures, i això implica la aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, prorrogats des de 2023. Aquí tots els partits haurien de remar a favor.

Baltasar Santos

Primer secretari PSC el Vendrell