Els joves (i no tan joves) necessiten habitatge públic

La Llei d’Habitatge 2 anys després

El 24 de maig de 2023 es va aprovar la Llei d’Habitatge, en vigílies d’unes eleccions municipals i autonòmiques en algunes Comunitats. En pràcticament 2 mesos es compliran 2 anys de la posada en funcionament de la Llei, els resultats són desastrosos: si abans de la Llei la situació ja era insostenible, avui el preu mitjà del lloguer a tot Espanya és un 11% més car. En ciutats com Barcelona, Madrid, Màlaga, Palma o València el preu del lloguer suposa més de la meitat del sou d’un treballador mitjà. A Barcelona, a partir de la nova Llei, han augmentat un 45% els lloguers de temporada.

No podem pensar que el »bonisme» dels propietaris, que la majoria són grans tenidors i fons voltor, vagi a canviar la situació. Ha d’ existir una legislació sense resquicis. L’actual Llei ha generat un retorn dels propietaris cap als lloguers de temporada i per habitacions per eludir les limitacions de la Llei. És a dir, cada vegada més, trobem oferta de pisos on pots estar com a molt 11 mesos o que el que abans era un únic pis, ara s’hagi segmentat en 4 o més lloguers per habitacions per treure una rendibilitat molt més alta.

La insostenibilitat de la situació d’accés a l’habitatge és transversal, tota la classe treballadora es veu afectada, amb el focus en els sectors més precaris com la joventut, els immigrants, les persones soles i famílies monoparentals o les dones, però també els jubilats. Encara que hi hagi un percentatge mínim de jubilats que viuen de lloguer, sobretot aquells que han estat veïns de tota la vida en barris cèntrics de grans ciutats, la crisi de l’habitatge els afecta profundament. La compra massiva d’edificis sencers per part de fons voltor amenaça els lloguers assequibles de »tota la vida» que han tingut alguns jubilats. El fons d’inversió no els hi renova i, a més, els expulsa per crear pisos turístics. El mercat, amb una oferta tan reduïda, i la capacitat econòmica de la gent gran, fa que trobar un habitatge sigui un infern, més encara davant la negativa de molts propietaris de llogar a jubilats.

L’informe »Un problema com una casa» del Consell de la Joventut d’Espanya, mostra xifres significatives sobre la situació. Un 27,4% de joves es troba en risc de pobresa o exclusió social. Els joves nascuts el 2000 en endavant, experimenten a partir dels 20 anys un creixement econòmic 40% inferior del que disposaven els nascuts als 60. L’edat mitjana d’emancipació és de 30,4 anys, enfront dels 26,3 de mitjana europea, ja que sent el sou mitjà d’un jove de 30 any de 1.005 euros, fa que només per poder tenir un sostre s’hagi de destinar més del 100% del salari.

El 70% dels joves viuen de lloguer, un 15% estan hipotecats, un 10% tenen comprat un habitatge i un 5% l’han heretat. Com a conseqüències de preus i salaris un 87% de joves comparteix habitatge, on al voltant d’un 42%, el comparteixen amb 3 o 4 persones. Hi ha una veritable agudització de les condicions de vida de la joventut treballadora, sent aquest la principal preocupació de la joventut.

Cal una resposta més ambiciosa de les administracions.

Després de les mobilitzacions massives d’octubre a Madrid i del novembre de l’any passat a Barcelona, els governs autonòmics, municipals i el central es van posar mans a l’obra per donar resposta a la situació. A Catalunya, Salvador Illa ha promès la construcció de 50.000 habitatges públics per al 2030, augmentant els terrenys per a la construcció, agilitant l’execució d’obres i promovent la col·laboració públic privada.

D’altra banda, el Govern de Pedro Sánchez, el passat gener, declarava una sèrie de mesures per »enfortir» el dret a l’habitatge, entre les quals incloïa: increment de l’oferta d’habitatge, exempcions fiscals a aquells propietaris que lloguin els seus habitatges a preus assequibles del 100%, limitar la compra per estrangers no residents i regular els lloguers turístics. T

La construcció d’habitatge públic, sent necessària, no és suficient. Els incentius per als propietaris amb exempcions fiscals o les mesures de prohibició de compra per part d’estrangers no són útils. Debats com el de l’ocupació d’habitatges, a més d’estèrils, divideixen la ciutadania. Els veritables culpables de la situació no són els ocupes, si no els Fons voltor i els grans tenidors, que actuen com a cacics del mercat de l’habitatge i especuladors d’un dret bàsic com és l’habitatge.

La creació d’un servei públic d’habitatges de lloguer social és una necessitat imperiosa. Els especuladors busquen qualsevol escletxa legal (com el recurs a la figura del «lloguer temporal») per alimentar el seu negoci. Només mesures que intervinguin sobre els habitatges buits, gravant-los fiscalment, o expropiant els que estan en mans de fons voltor, poden donar una sortida al problema. A més, és necessari construir milers d’habitatges socials. Un estudi recentment publicat explica que Espanya necessitaria 814.000 habitatges assequibles i socials per pal·liar l’actual crisi d’habitatge, i sumar un altre milió per atenuar la situació en els pròxims 10 anys. Mans a l’obra!!!

Baltasar Santos

Primer secretari del PSC del Vendrell