Crims i Psicopatologia: Reflexions sobre Nuremberg

La pel.lícula Nuremberg (2025),  dirigida per James Vanderbilt i protagonitzada per Rami Malek i Russell Crowe, ens recorda algunes qüestions que són molt rellevants des del punt de vista psicològic i socio-polític i que val la pena analitzar.

La pel.lícula es centra en la tasca del psiquiatre nord-americà Douglas M. Kelley durant els judicis de Nuremberg, que va presentar diverses idees profundament innovadores i controvertides per a la seva època sobre la psicologia humana i la naturalesa del mal. Després de llegir el llibre que el mateix Kelley va escriure amb les notes de la seva feina, aquestes són les idees més trencadores i destacades:

1. La «normalitat» dels criminals i la desmitificació dels «monstres» L’expectativa general abans de començar els judicis era que líders nazis com Hermann Göring o Rudolf Hess eren psicòpates o llunàtics que havien perdut el seny. Així ho pensa molta gent encara avuí. És a dir, hi ha gent avui que pensa que aquells crims del nazisme no es podrien tornar a repetir, que hem après la lliçó, quan en realitat no és així. Després de mesos d’avaluacions psiquiàtriques, Kelley va concloure que els acusats no eren excepcionalment desviats ni eren «monstres». Des del punt de vista psiquiàtric, tots entraven dins del rang de la normalitat i eren plenament conscients dels seus actes. Una validació innovadora d’aquestes teories es va produir trenta anys després, l’any 1976. Un experiment liderat per la investigadora M. Harrower va agafar els registres dels tests de Rorschach que s’havien fet als nazis el 1946 i els va barrejar amb tests de persones normals. Deu experts mundials en Rorschach els van avaluar «a cegues» (sense saber de qui eren) i van ser incapaços de distingir quins resultats pertanyien als criminals de guerra nazis i quins a les persones del grup de control. Per tant, des del punt de vista psiquiàtric tots eren «normals». Dit en altres paraules, qualsevol persona «normal», sota certes condicions, podria ser un criminal de guerra.

2. El potencial universal per a l’atrocitat. En la mateixa línia de la conclusió del paràgraf anterior, una de les conclusions més pertorbadores i innovadores de Kelley va ser adonar-se que la capacitat per cometre un mal tan immens no estava reservada a ments malaltes, sinó que formava part de la naturalesa humana. Kelley va sostenir que el mal extrem pot sorgir en qualsevol lloc si l’entorn i el clima polític ho permeten, afirmant que els actes dels nazis «es podrien duplicar a qualsevol país del món d’avui en dia». Aquesta idea va dissoldre la còmoda frontera psicològica entre un «nosaltres» (la gent normal) i un «ells» (els criminals anormals). Qualsevol nació és susceptible de resucitar el mateix mal que van causar els nazis.

3. L’oportunisme i l’ambició com a motors del mal En comptes de trobar un defecte patològic o una «llavor» de bogeria comuna en els nazis, Kelley va trobar que eren simples «oportunistes». Va concloure que els líders nazis compartien trets de personalitat molt comuns, com ser treballadors incansables i persones molt orientades a objectius. El llibre de Kelley assenyala que quan aquestes característiques mundanes es combinen amb un patriotisme excessiu i una gran ambició, les persones es poden corrompre fàcilment.

4. Un advertiment premonitori sobre els Estats Units i l’extrema dreta Aplicant les seves descobertes al seu propi país, Kelley va comparar els supremacistes blancs dels Estats Units amb Hitler i els seus seguidors. Va advertir que s’estava utilitzant el racisme com una eina per guanyar poder i que, si no es controlaven les ideologies antidemocràtiques i la limitació dels drets de les minories, els Estats Units es podrien transformar fàcilment en un «estat d’estil nazi». Aquest advertiment sociopolític no va ser gaire ben rebut per la societat de la postguerra. No cal anar molt lluny, també avui a Europa, a Espanya…i a Catalunya podem trobar organitzacions polítiques que alimenten l’odi racial o religiós, com a eina per arribar al poder.

És a dir, que de la lectura del llibre de Kelley i basant-se en les dades d’aquells exàmens, la ciència conclou que els trets que definien aquests líders eren, de fet, característiques humanes molt mundanes portades a l’extrem en un entorn propici. Els trets principals són:

1. Oportunisme implacable («Psicòpates exitosos») Més que malalts mentals, eren individus altament oportunistes que estaven disposats a passar literalment per sobre dels cadàvers d’una part de la població per tal de guanyar poder, riquesa o estatus. L’investigador B. A. Ritzler, en la seva reavaluació quantitativa dels tests de Rorschach de l’any 1978, els va catalogar com a «psicòpates exitosos». Això vol dir que, tot i mancar d’empatia i moralitat, no eren persones disfuncionals, ni impulsives, ni clínicament sàdiques. Sabien perfectament el que feien i operaven de manera calculada.

2. Personalitat autoritària i nacionalista Els estudis del psiquiatre Douglas M. Kelley van revelar que compartien un tipus de personalitat autoritària, fortament nacionalista i propensa a seguir i obeir cegament líders forts. Utilitzaven un «patriotisme excessiu» per justificar les seves accions de cara a ells mateixos i a la societat.

3. «Addicció al treball» i orientació a objectius Lluny de ser bojos erràtics, els tests van determinar que els líders nazis compartien dos trets d’actitud fonamentals: eren persones impulsades per l’assoliment d’objectius i eren treballadors incansables (el que avui anomenaríem workaholics). Utilitzaven una gran capacitat d’esforç i energia per avançar en les seves agendes personals i polítiques.

4. Intel·ligència superior a la mitjana Els tests d’intel·ligència de Wechsler-Bellevue administrats a la presó van desmentir el mite que el mal està lligat a la ignorància o a la poca capacitat cognitiva. Dels 21 presoners avaluats, només un (Julius Streicher) tenia una intel·ligència mitjana; dos tenien un perfil «normal brillant», i la resta van puntuar com a «Superior» o «Molt Superior». Això ha servit com a recordatori científic que es pot ser extremadament intel·ligent i profundament malvat al mateix temps.

En conclusió: El que la ciència conclou avui a partir d’aquests registres és que la capacitat per a cometre crims genocides no està reservada de manera segura i «quarantenada» en la ment de monstres anormals, sinó que sorgeix de la pròpia naturalesa humana sota certes condicions. Persones absolutament «normals» i corrents —quan combinen una gran ambició, el culte a l’autoritat, el racisme oportunista i la manca de frens ètics o democràtics— poden ser fàcilment corrompudes i conduïdes a cometre aquest mateix tipus d’atrocitats en qualsevol país del món.

Teniu algun exemple concret avui dia?

Baltasar Santos

Psicólogo