La joventut no s’ha tornat fatxa

En un moment en què es parla insistentment de la dretanització dels joves, les mobilitzacions arreu del món ens recorden una realitat molt diferent: hi ha una generació que no es resigna a perdre drets, oportunitats i futur. El seu protagonisme social i polític serà determinant.

Darrerament, s’ha instal·lat en una part del debat públic la idea que la joventut s’ha dretanitzat, que els joves s’han tornat conservadors o, directament, que s’han tornat fatxes. És un relat que es repeteix amb tanta insistència que sembla que hàgim d’acceptar-lo com una realitat indiscutible.

És cert que l’extrema dreta ha aconseguit penetrar en determinats sectors juvenils, especialment a través de les xarxes socials, amb discursos provocadors, antifeministes, individualistes i contraris a la immigració. També és cert que les polítiques de progrés han estat tíbies, en gran part degut a la debilitat parlamentària, i això ha fet que molts dels problemes que afecten a la joventut continuin sense solució. Negar aquesta realitat seria irresponsable. Però convertir-la en una característica general de tota una generació és una simplificació injusta i profundament equivocada. Els joves no s’han tornat fatxes, però el que la dreta i la ultradreta han aconseguit és crear un clima de desafecció política pels joves, fills i filles de treballadors.

La joventut no és indiferent al seu futur.

Mentre alguns es dediquen a proclamar que els joves s’han tornat reaccionaris, milers de nois i noies s’organitzen, protesten i es mobilitzen arreu del món per defensar l’educació pública, l’accés a l’habitatge, els drets laborals, la igualtat, les llibertats democràtiques i la pau.

• A Catalunya i a la resta d’Espanya, la mobilització pel dret a l’habitatge, en què els joves tenen una participació destacada, ha reclamat la convocatòria d’una vaga general, a la qual els principals sindicats han respost favorablement.
• A Alemanya, el 25 de setembre, més de 45.000 estudiants van sortir als carrers en vagues escolars i manifestacions en un centenar de ciutats alemanyes (com Berlín, Munic i Nuremberg), en una vaga escolar contra el servei militar obligatori, al crit de «No participarem en les vostres guerres».
• A Nova Delhi, capital de l’Índia, el passat 9 d’octubre, milers de persones, especialment joves, s’han mobilitzat malgrat la prohibició oficial de manifestar-se i les mesures de les autoritats, que van tancar els accessos de 45 estacions de metro, van suspendre els serveis d’internet mòbil i van cancel·lar 245 trens amb origen o destinació a la capital. Les manifestacions han estat contra la revisió de les llistes electorals, que, segons els crítics, ha perjudicat sectors de l’electorat i ha afavorit el governant Partit Bharatiya Janata (BJP), del primer ministre indi, Narendra Modi. La manifestació havia estat convocada per l’anomenat «moviment de les paneroles», sorgit el juliol passat, quan va encapçalar protestes multitudinàries per irregularitats en exàmens públics que van acabar amb la dimissió del llavors ministre d’Educació.
• Al Brasil, l’11 d’octubre, una marea vermella, impulsada sobretot per joves i adolescents, ocupava l’avinguda Paulista de São Paulo per demanar el vot per a Lula en la segona volta de les eleccions presidencials.
• A Xile, una vaga convocada per la Confederació d’Estudiants de Xile (Confech), ha paralitzat l’ensenyament públic. A la capital del país, Santiago de Xile, una gran manifestació ha aplegat més de 20.000 persones a l’Alameda, la principal avinguda de la ciutat. La manifestació, amb el lema «Ni un peso menys per a l’educació», s’ha desenvolupat hores després que el president, José Antonio Kast, anunciés el seu pressupost per al 2027, que inclou retallades importants en un ensenyament ja molt deteriorat.
• Milers d’estudiants dels instituts de secundària de França bloquegen des de fa dies les entrades dels seus centres educatius i es mobilitzen als carrers per protestar contra la manca de professorat, el deteriorament de les instal·lacions i les retallades en l’ensenyament públic. El govern ha respost amb una repressió brutal, que ha provocat centenars de detencions i diversos estudiants ferits de gravetat. Diverses instàncies sindicals han fet una crida a sumar-se a les mobilitzacions per protegir els estudiants.

No, la joventut ni s’ha tornat fatxa ni passa del seu futur. Lluita pels seus drets arreu del món.

I què es juga la joventut el 29N?

Les polítiques d’habitatge: Segons l’Observatori Català de la Joventut, l’any 2025 només el 18,6% dels joves catalans d’entre 16 i 29 anys estaven emancipats. I el Consell de la Joventut d’Espanya advertia, en el seu informe publicat el maig de 2026, que el cost mitjà de llogar un habitatge equivalia al 98,7% del salari mitjà d’una persona jove. Quina llibertat real té una persona que treballa, cobra un sou i no pot abandonar la casa familiar? De què serveix parlar de cultura de l’esforç quan tenir una feina ja no garanteix poder pagar un habitatge?

La precarietat laboral: els salaris insuficients, les dificultats per accedir a determinats estudis, l’encariment de la vida, la manca de perspectives professionals, les desigualtats socials i territorials o les dificultats per accedir a l’atenció en salut mental condicionen profundament les oportunitats de moltes persones joves.

A tot això s’hi afegeixen altres preocupacions: la crisi climàtica, les guerres, la discriminació, les violències masclistes i la incertesa sobre el futur de l’estat del benestar. I hi ha una altra qüestió que no podem obviar: la sensació que les decisions més importants sobre el seu futur es prenen massa sovint sense comptar amb ells.

Reconèixer els problemes no significa negar els progressos aconseguits per l’esquerra, fonamentalment pel PSOE. Significa assumir que encara tenim molta feina per fer.

També dins dels partits: escoltar la joventut i donar-li protagonisme

Ahir, durant la celebració del Consell de Federació del PSC, tres membres de la Joventut Socialista de Catalunya van intervenir per reivindicar el paper actiu dels joves en la vida política. Ho van fer defensant la mobilització, el compromís antifeixista i la necessitat d’implicar-se en la defensa dels drets col·lectius.

L’auge de l’extrema dreta és una realitat que no podem menystenir. Però tampoc no el combatrem eficaçment limitant-nos a desqualificar els joves que se senten atrets pels seus discursos. Hem d’entendre per què determinats missatges reaccionaris connecten amb una part de la joventut.

Les xarxes socials i els algoritmes contribueixen a amplificar discursos simplistes i emocionalment intensos, sovint construïts al voltant de la provocació, el ressentiment o la identificació d’enemics. L’extrema dreta ofereix culpables fàcils per a problemes complexos. Assenyala les persones migrants, el feminisme o les polítiques d’igualtat mentre evita qüestionar les estructures econòmiques que generen desigualtat. Però la resposta no pot ser únicament moral o retòrica.

L’antifeixisme necessita memòria democràtica, educació, cultura crítica i defensa activa dels drets humans. I necessita també polítiques capaces de millorar les condicions de vida. Perquè quan un jove pot estudiar, treballar amb dignitat, accedir a un habitatge i imaginar un futur amb oportunitats, la democràcia disposa d’una base social més sòlida. No es tracta de pretendre que els problemes econòmics expliquen per si sols el creixement de l’extrema dreta. Seria tan simplista com afirmar que tota la joventut s’ha tornat conservadora, i ja hem vist que no és així.

Es tracta d’entendre que la defensa dels valors democràtics ha d’anar acompanyada de la defensa efectiva dels drets socials.

El 29 de novembre, la joventut també decidirà el futur

Les pròximes eleccions generals del 29 de novembre arriben en un moment de gran transcendència política i social. Hi ha dos models de país en disputa (o democràtica o absolutista), dos maneres d’entendre els serveis públics (o enfortits o retallats), les relacions laborals, la fiscalitat, l’habitatge, la igualtat i els drets col·lectius.

En aquest context, la participació de la joventut pot tenir una importància decisiva. Però no hauríem d’apropar-nos als joves únicament perquè necessitem el seu vot. El seu protagonisme polític no comença ni acaba quan s’obren i es tanquen els col·legis electorals. La democràcia es construeix cada dia, als instituts, a les universitats, als centres de treball, als barris, a les associacions, als sindicats i també als partits polítics. Votar és fonamental, però no és l’única manera de participar.

Els joves ja treballen, estudien, paguen impostos, cuiden persones, creen projectes, participen en moviments socials i contribueixen al sosteniment de la nostra societat.

Des del socialisme democràtic tenim una responsabilitat especial: recuperar i reforçar la connexió amb les noves generacions, no des de la condescendència, sinó des del reconeixement de la seva autonomia i capacitat transformadora.

Hem de ser capaços de defensar les conquestes socials de les generacions anteriors, però també d’entendre que cada generació necessita ampliar els drets que ha rebut. Per això em sembla especialment esperançador veure joves que s’organitzen per defensar l’educació pública, que es manifesten per un habitatge digne, que aixequen la veu contra el racisme i el feixisme o que reclamen més democràcia i transparència dins de les mateixes organitzacions polítiques.

Potser la millor resposta als qui insisteixen que la joventut s’ha tornat fatxa és recordar-los que les grans conquestes democràtiques i socials de la història mai no han estat possibles sense una joventut compromesa, crítica i mobilitzada.

Baltasar Santos
Primer secretari del PSC del Vendrell