La Sensibilitat Química Múltiple (SQM)

1. Què és la Sensibilitat Química Múltiple?

La Sensibilitat Química Múltiple (SQM), coneguda també en la literatura mèdica com a Intolerància Ambiental Idiopàtica (IAI), és una síndrome complexa, crònica i multisistèmica. Es caracteritza per l’aparició de símptomes recurrents en diversos òrgans i sistemes de l’organisme com a resposta a l’exposició a diferents productes químics i agents mediambientals (com ara perfums, ambientadors, desinfectants, dissolvents, pesticides, detergents, suavitzants o fums) en concentracions molt baixes, que són considerades innòcues i habitualment tolerades per la majoria de la població general.

La SQM s’emmarca dins del grup de les Síndromes de Sensibilització Central (SSC), juntament amb la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, amb les quals comparteix mecanismes fisiopatològics i manifestacions clíniques. El terme va ser definit originàriament per Mark Cullen l’any 1987 per emfasitzar la multiplicitat de substàncies, orígens i òrgans implicats.

Tot i que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no la reconeix oficialment com una entitat nosològica amb un codi específic independent, en sistemes de salut com l’espanyol s’ha inclòs dins de la Classificació Internacional de Malalties (CIM-9-MC) sota el codi T78.4. La malaltia té un fort impacte en la qualitat de vida de les persones afectades, provocant aïllament social, dificultats financeres per l’adaptació de l’habitatge i elevades taxes d’incapacitat laboral.

2. Prevalença i Epidemiologia

Dterminar la prevalença exacta de la SQM resulta complex a causa de la variabilitat en les definicions operativitzades i la manca d’un biomarcador objectiu únic. Tanmateix, les revisions epidemiològiques evidencien una clara diferència entre els casos confirmats per diagnòstic mèdic i els autoinformats per la població:

• Prevalença amb diagnòstic mèdic: S’estima que se situa aproximadament entre el 0,1% i el 4% de la població general, assolint xifres d’entre el 0,5% i el 6,5% en pacients avaluats en serveis mèdics o unitats especialitzades.
• Prevalença autoinformada: En enquestes poblacionals, el percentatge de persones que refereixen patir símptomes d’intolerància o sensibilitat a químics és notablement superior, oscil·lant entre el 9% i l’11,2% (arribant en determinats estudis fins al 15,9%).
• Distribució per sexe i edat: La patologia presenta un predomini femení molt marcat, ja que les dones representen entre el 55% i el 100% dels casos diagnosticats (amb una mitjana que se situa al voltant del 80%-81,5%). Pel que fa a l’edat, afecta majoritàriament la població adulta d’edat mitjana, principalment entre els 30 i els 50 anys.

3. Etiopatogènia i Darreres Troballes Científiques

L’etiologia de la SQM és desconeguda i es considera multifactorial, resultat de la interacció complexa entre factors fisiològics, genètics, immunològics i ambientals. Entre les hipòtesis i troballes biològiques més rellevants destaquen les següents:

1. Sensibilització Central: Es postula un fenomen d’amplificació del senyal dolorós i sensitiu en el sistema nerviós central, on exposicions químiques mínimes desencadenen respostes neuroinflamatòries i neuroendocrines sistèmiques.
2. Estrès Oxidatiu i Disfunció Mitocondrial: Investigacions sobre marcadors metabolics han observat alteracions en l’estat redox cel·lular, incloent-hi la inhibició d’enzims antioxidants (com el glutatió), un augment en la peroxidació lipídica de les membranes cel·lulars, l’increment de la síntesi d’òxid nítric (NO) i l’elevació en plasma de citoquines proinflamatòries (com IFN-gamma, IL-8 i IL-10).
3. Receptors TRP Respiratoris: S’ha demostrat una hiperreactivitat dels canals de potencial de receptor passatger (com el canal capsaicina TRPA1) a l’arbre respiratori, la qual cosa explica la hipersensibilitat química de les vies aèries i mucoses davant tòxics inhalats.
4. Susceptibilitat Genètica: Es suggereix que determinats polimorfismes genètics en enzims encarregats del metabolisme de xenobiòtics o receptors cel·lulars podrien condicionar una menor capacitat individual de detoxificació de substàncies químiques.
5. Exposicions Desencadenants: S’ha documentat una relació directa entre exposicions agudes a dosis elevades o exposicions cròniques continuades a pesticides (organofosforats i carbamats), dissolvents orgànics, fums o tòxics laborals i l’inici posterior de la malaltia.

4. Criteris Diagnòstics i Proves de Suport

El diagnòstic de la SQM és exclusivament clínic, basat en l’anamnesi minuciosa i la història d’exposició de la persona, atès que no existeixen biomarcadors analítics específics ni signes patognomònics a l’exploració física.

Criteris Diagnòstics de Consens (Consens Internacional / Bartha / Lacour)

Per confirmar la presència de la síndrome s’han de complir els següents criteris:

• Cronicitat: Procés crònic amb una durada superior als 6 mesos.
• Reproduïbilitat: Els símptomes es reprodueixen de manera consistent davant la reexposició química.
• Urgència a baixes dosis: Aparició de símptomes davant nivells d’exposició molt baixos, inferiors als anteriorment tolerats o als tolerats per la població general.
• Millora amb la resolució: Els símptomes milloren o desapareixen quan s’elimina l’exposició a l’agent desencadenant.
• Multiplicitat de substàncies: Respostes davant múltiples productes sense relació química ni estructural entre ells.
• Multiplicitat d’òrgans: Símptomes que involucren més d’un òrgan o sistema (nerviós central, respiratori, gastrointestinal, cardiovascular, cutani, entre d’altres).

Eines de Suport i Diagnòstic Diferencial

• Qüestionari QEESI (Quick Environmental Exposure and Sensitivity Inventory): És l’eina estandarditzada de referència que avalua les intolerancies ambientals, la gravetat dels símptomes i l’impacte en la vida diària, demostrant una sensibilitat del 92% i una especificitat del 95%.
• Qüestionari SF-36: Emprat per mesurar l’afectació de la qualitat de vida relacionada amb la salut.
• Diagnòstic Diferencial: Resulta imprescindible realitzar exploracions complementàries per descartar o identificar patologies al·lèrgiques, pneumològiques, endocrines (disfunció tiroïdal), hematològiques (mastocitosi) o psiquiàtriques que puguin coexistir com a comorbiditats.

5. Tractament i Abordatge Terapèutic

Atès que es desconeixen les causes etiològiques subjacents, no existeix un tractament curatiu o etiològic específic per a la SQM. L’objectiu terapèutic principal és reduir la simptomatologia, prevenir el deteriorament i millorar la qualitat de vida.

1. Control Ambiental (Evitació)

És la mesura terapèutica fonamental, més eficaç i demostrada. Consisteix a eliminar o reduir al màxim el contacte i la reexposició als agents químics desencadenants (com ara perfums, ambientadors, desinfectants, fums, dissolvents, pesticides o productes de neteja convencionals).

2. Adaptació de l’Estil de Vida

• Habitatge i espais: Millorar la ventilació i l’aireig continu dels domicilis, evitant ambients humits i la presència de materials emissors de compostos volàtils.
• Alimentació: Es recomana el consum d’aliments de producció ecològica o biològica per minimitzar la ingesta de residus de pesticides i additius.
• Protecció individual: Ús de mascaretes amb filtres adequats, purificadors d’aire i filtres d’aigua en situacions d’exposició ineludible o durant ingrés hospitalari.

3. Abordatge Multidisciplinari i Simptomàtic

• Tractament de símptomes i comorbiditat: Ús d’AINEs per al control simptomàtic del dolor.
• Suplements nutricionals en investigació/ús clínic: Administració de la Coenzima Q-10 (Bioquinona Q-10) per mitigar la fatiga i protegir del dany oxidatiu mitocondrial, o la Vitamina B1 per millorar el balanç del sistema nerviós.
• Suport Psicosocial i Teràpia Cognitivoconductual (TCC): Acompanyament psicològic per afavorir les estratègies d’afrontament de la malaltia crònica, l’aïllament social i l’adaptació laboral.
• Atenció Especialitzada Territorial: A Catalunya, l’atenció s’organitza a través de les Unitats d’Expertesa Territorial en Síndromes de Sensibilització Central, formades per equips multidisciplinaris (medicina familiar, toxicologia, medicina interna, psiquiatria, fisioteràpia) per a la valoració de casos complexos o greus.

6. Teràpia cognitiu conductual aplicada al SQM

La Teràpia Cognitivoconductual (TCC) —i de manera específica la Teràpia d’Exposició Cognitivoconductual (CBET)— s’ha aplicat en la Sensibilitat Química Múltiple (SQM) com un abordatge no farmacològic orientat a millorar la percepció de la malaltia, reduir l’impacte dels símptomes i afavorir la funcionalitat dels pacients.

1. Objectiu i Model Teòric

La TCC part del model biopsicosocial de la malaltia. Des d’aquesta perspectiva, es postula que les experiències anteriors d’exposició tòxica o d’estrès poden generar respostes de condicionament i d’ansietat anticipatòria (efecte nocebo) davant certs olors o estímuls ambientals, augmentant l’activació del sistema nerviós simpàtic i amplificant la percepció dels símptomes.

L’objectiu principal de la TCC no és «curar» la causa orgànica, sinó oferir eines per gestionar les respostes somàtiques, modificar els pensaments catastròfics i reduir l’aïllament social derivat de les conductes d’evitació extrema.

2. Estructura i Components del Tractament (Protocol CBET)

Un dels protocols manuals documentats en la literatura clínica consta d’un programa individualitzat de 8 sessions (4 sessions setmanals seguides de 4 sessions quinzenals) estructurat en les fases següents:

1. Psychoeducació i Model Biopsicosocial: S’estableix l’aliança terapèutica i s’ofereix una explicació integrada sobre com el sistema nerviós respon als estímuls i com l’estrès i les expectatives poden intensificar la simptomatologia somàtica.
2. Entrenament en Tècniques de Relaxació: S’ensenya la respiració diafragmàtica i la relaxació muscular progressiva per ajudar el pacient a modular i reduir la reactivitat fisiològica i la hiperventilació davant la presència d’olors o agents irritants.
3. Reestructuració Cognitiva: S’identifiquen i modifiquen les tendències cognitives disfuncionals i les preocupacions catastròfiques sobre el mal físic immediat relacionat amb les olors o exposicions de baix nivell.
4. Exposició Gradual (en sessió i com a tasca a casa): Una vegada el pacient domina la relaxació i accepta el model explicatiu, s’introdueix una exposició gradual i controlada als agents químics o olors percebuts com a «perillosos» per desarticular l’associació de por i símptoma.

3. Mecanismes d’Acció i Resultats Clínics

• Disminució de l’activació simpàtica central: La relaxació i el control de la respiració redueixen la hiperactivitat del sistema nerviós autònom.
• Agment de la sensació de control: La reestructuració cognitiva i l’exposició gradual ajuden a reduir la hipervigilància corporal i la preocupació catastròfica.
• Evidència clínica: En estudis de cas utilitzant eines com l’escala de símptomes somàtics (PHQ-15) i l’escala de catastrofització (PCS), la TCC d’exposició ha mostrat reduccions significatives i mantingudes (a 6 mesos de seguiment) en la gravetat dels símptomes i la millora en el retorn a les activitats quotidianes i laborals.

4. Modificacions i Altres Modalitats Basades en la TCC

• Teràpia Cognitiva basada en Mindfulness (MBCT): Combina tècniques cognitives amb meditació i atenció plena. Tot i que els estudis indiquen que no canvia l’estat global de la malaltia orgànica, sí que té un impacte positiu significatiu en la percepció i l’afrontament de la malaltia.
• Teràpia d’Acceptació i Compromís (ACT): S’orienta a acceptar la presència dels símptomes o la sensibilització central sense resignar-s’hi, adaptant la resposta emocional per reprendre activitats valuoses.

5. Debat i Perspectiva de les Entitats de Pacients

Cal destacar que l’aplicació de la TCC en la SQM genera controvèrsia i reserves per part d’associacions de pacients (com CONFESQ) i determinats col·lectius:

• Es critica quan la TCC s’utilitza des d’una visió psicologitzant per negar l’origen orgànic o tòxic de la malaltia.
• Les entitats emfatitzen que la TCC o les teràpies d’exposició no han de substituir la indicació de control ambiental i evitació dels desencadenants tòxics, la qual es manté com la mesura de seguretat principal.

Baltasar Santos

Psicòleg clínic